Synnöva Solbakken

És aquesta novel·la pagesívola la primera flor del geni del gran escriptor de la Noruega. Ell, el cantaire dels costums de les masies, l’enamorat del poble, el cor del qual sabia commoure amb els seus lais i narracions, empenyent-lo endavant, sempre endavant, va començar escrivint aquesta obra, que va revelar el geni. La gent que aquí es mou és gent del Nord; és gent batuda per les tempestats d’aquelles regions glaçades, mes que conserven el cor a l’estat d’infantesa; és gent d’aquella de qui en Heine digué que, dins de llurs masos, s’asseuen al costat del foc i amb el mirar s’entenen i llegeixen llurs paraules quan encara no han sortit dels llavis; amb un sol crit, amb un moviment, aixequen una tempestat de plors o de rialles: mentre que nosaltres només ho aconseguim a força de discursos i exclamacions.